Des de 1933

La història de la Fleca Rebull comença cap a finals dels anys 20 del segle passat quan els nostres besavis es varen conèixer. L’Antònia, la besàvia, nascuda a Montagut, va anar a passar uns dies a casa d’uns parents a Barcelona i allà va conèixer en Quimet, el nostre besavi. El besavi treballava de forner en un forn, prop de la plaça de Sant Jaume. Es van casar i van viure a Barcelona fins que el 1933 es van assabentar que una fleca d’Olot, amb només mig any d’antiguitat, es traspassava. Un forn construït amb pedra volcànica i gran, amb capacitat per dues saques de farina, que aleshores eren de 100 kg… i els pans de 4 kg.

El forn estava situat en la part més nova d’Olot. S’havien enderrocat una bona quantitat de
cases del Carrer Major de la Vila Vella per fer-hi el que s’anomenava l’enllaç de carreteres. Bàsicament eixamplar el carrer que va de Ca l’Artigas a la plaça del Palau. S’anomenava carrer de la Santa Creu, però ràpidament va passar a dir-se Onze de Setembre i, gairebé amb la mateixa celeritat, passà a ser l’avinguda José Antònio. Amb el temps, que tot ho cura, torna a ser l’Onze de Setembre. El forn estava a una casa que en deien «Can Musiques», que es va restaurar i s’hi va construir el forn, el mateix que s’utilitza ara.

En obrir la fleca es van trobar que a la botiga hi havia una imatge de la Mare de Déu de Montserrat que els besavis varen conservar i els va servir per anomenar la fleca com «Forn Montserrat». Amb aquest nom se la va conèixer fins ben entrats els anys setanta tot i que la imatge de la Mare de Déu va ser destruïda durant la Guerra Civil, com moltes altres icones religioses que hi havia en espais d’accés públic. Pel que fa al rètol de «Forn Montserrat» s’hagué de treure amb l’entrada dels Nacionals i es va substituir per un d’asèptic que només deia «Panaderia». La besàvia sempre deia que era un rètol preciós i que els hauria de caure la cara de vergonya per haver-lo fet canviar.
Amb l’acabament de la guerra, amb l’Antònia vídua, amb penes i treballs, amb l’ajuda d’algun farinaire sense presses per cobrar, d’un mosso, en Tòfol, que s’estimava gairebé més l’ofici que qualsevol altra cosa, el forn va poder tirar endavant.
L’avi, nascut al 1932, sense pare des dels sis anys i amb la mare encarregada de la botiga, des de ben petit corria entre sacs de farina, feixos de llenya, coves de pa i pales d’enfornar. Com molta gent d’aquella època, a cap edat es va haver de posar a treballar, aprendre l’ofici i posar-se al capdavant amb el mestratge d’en Tòfol.

L’avi va tirar el forn endavant, sovint amb més dificultats del compte pel context social. En molts moments de la postguerra i fins els anys setanta, la farina era gairebé més cara que el pa. Molts flequers es van haver d’agrupar en panificadores per reduir despeses i poder anar fent. En Quim, l’avi, va estar a la panificadora des de l’any 1966 fins el 1982. A partir d’aquest any, va tornar al lloc de sempre per fer el pa al pastador de casa i al forn de tota la vida. Ara amb l’ajuda d’en Carles, el seu fill, el nostre pare. L’àvia Rosa era l’encarregada de la botiga des dels anys setanta, quan la besàvia Antònia va començar a anar-hi menys sovint i es va jubilar. 

L’avi va estar al peu del canó fins que es va jubilar i més: mai va passar un dia que no anés a donar un cop de mà fins que al 2009 ens va deixar. Des de aleshores, el pare passà al capdavant de la fleca i, des de finals dels anys vuitanta, la mare, la Isabel, al capdavant de la botiga. Ells continuen la feina que havien començat els besavis fa gairebé noranta anys amb l’ajuda, des del 2018 de la quarta generació que s’incorpora amb molt d’entusiasme i ganes de tirar endavant.

 Tot i que el forn és el mateix de fa noranta anys, no cal dir que les coses han canviat molt. Aquells pans de quatre quilos que s’enduien la gent de pagès un parell de cops a la setmana han passat a la història. S’ha passat de fer el pa, la coca de pa, els panets, i els llonguets per la torna a fer una gran varietat de productes: croissants, magdalenes, diversos tipus de coques, pa de diversos cereals com l’espelta, el blat de moro, de nous, d’olives …

Al 2003, un fill és diagnosticat com a celíac i, en aquell moment, es comença a habilitar un espai per poder elaborar pa sense gluten pels de casa i quatre coneguts.

Al 2018, la filla també és diagnosticada com celíaca. És llavors, quan es decideix fer un pas endavant i incorporant-se la filla al negoci familiar, obrint una nova línia elaborant pa sense gluten.

L’any 2020 amb la presència del covid, busquem com arribar a tots els clients i comencem a vendre a diferents pobles, és així que creem també la pàgina web perquè es puguin visualitzar tots els nostres productes; les dues línies de mercat que oferim: amb gluten i sense gluten.